El medi físic  

El medi humà: pedres, pobles, castells... Una constant

La Segarra és una comarca marcada per ser terra de frontera durant molts anys, confluència de la reconquesta de diferents comtats, passat que queda reflectit en un urbanisme, l’arquitectura militar de torres, castells i diferents restes arqueològiques d’habitatges, poblats desapareguts, esglésies o necròpolis. Un passat medieval, la importància del qual s’ha d’enllaçar necessàriament amb els segles moderns, especialment durant el segle XVI, quan la Segarra visqué un període de prosperitat que queda palès en la transformació d’antics castells medievals en palaus senyorials. També durant l’època moderna molts pobles prendran el seu perfil definitiu, amb la construcció de nous habitatges i noves esglésies, alhora que es viuran fets de gran transcendència com la creació de la Universitat de Cervera.

Sens dubte, els castells constitueixen el reclam turístic més conegut de la Segarra, terra de frontera i terra de castells. Certament i més enllà del tòpic, la morfologia de la comarca propicià durant l’època medieval el naixement de petits nuclis de població arrecerats al voltant de les construccions defensives que coneixem com a castells (de castrum). Però la vida als castells no es circumscriu únicament als segles medievals, donat que alguns seran completament reformats durant l’època moderna, compaginant la funció defensiva amb la funció residencial, esdevenint autèntics palaus senyorials.

Actualment, qui visita la Segarra i les comarques veïnes en trobarà per a tots els gustos: Des de les tristes però majestuoses i evocadores ruïnes dels castells de la vall del Llobregós, al nord de la comarca –començant per Castellfollit i acabant per Ponts, fins als castells-palau del s. XVI, com l’imponent castell de Montcortés, o bé el de l’Aranyó i Castellmeià, que integren a la nova estructura elements de la fortificació primitiva com la torre de l’homenatge. D’altres són veritables joies per la seva excepcionalitat, com la torre de Vallferosa –la més alta de Catalunya amb més de 30 metres d’alçada- o bé l’exquisit castell de les Sitges.

Alguns dels castells segarrencs –pocs, és cert- són visitables (prèvia concertació), concretament els de les Pallargues, Florejacs i Vicfred –el de les Sitges té previst obrir properament-, tot i que es pot completar el recorregut de castells visitables amb els que ens ofereixen les comarques veïnes, com el de Montclar i Montsonís.

L'arquitectura religiosa de la Segarra també ve determinada per la presència d’aquests castells que configuraven la frontera durant els segles X i XI. Es tracta, doncs, en principi, d'esglésies relacionades amb el castell a l'entorn del qual s'aniran configurant els diferents nuclis de població. Destaca, doncs, la proliferació d’edificis romànics en una zona de caràcter defensiu, on les esglésies tindrien un important paper repoblador. D’aquesta manera, les esglésies completen el conjunt testimonial del passat medieval a la zona, juntament amb les restes de fortificacions, vilatges i necròpolis. Però la vinguda dels segles moderns també deixarà una empremta notable a la comarca: si exceptuem el monumental edifici de la Universitat de Cervera, un dels exemples més importants d’arquitectura civil a Catalunya, també seran moltes les poblacions que ampliaran o bé construiran noves i espaioses esglésies parroquials, entre les quals destaquen les de Guissona o Granyena.  

La Segarra també es caracteritza per un elevat nombre de nuclis de població, que ultrapassa el centenar, així com la proximitat entre uns nuclis i uns altres –entre Tarroja i Concabella hi ha únicament cinc quilòmetres i en aquesta distància hi trobem cinc pobles. Albert Turull (Història gràfica de la Segarra, 2001) assenyala que les causes d’aquesta dispersió són tant orogràfiques (el terreny trencat, sense grans planes) com històriques (principalment, el caràcter de frontera d’aquesta terra vers el segle XI, cosa que implicà la construcció de múltiples castells i torres de defensa, origen de molts dels nostres pobles).

El mateix Turull classifica els pobles de la Segarra segons dos tipus: els pobles aturonats i els pobles de ribera. De manera que es pot dir que l’estructura bàsica del territori, abans que els camins i tot depèn de l’orografia, i més concretament de les valls que durant mil·lennis han anat solcant els petits rius que, en aquesta part de l’altiplà central català, s’orienten des de les seves capçaleres cap a ponent: al nord, el Llobregós, al centre el Sió i més al sud, el d’Ondara. “Aquestes valls bàsiques i altres de secundàries que en són deutores (els rius o rieres de Llanera, de Biosca, de Sanaüja, entre altres) són les veritables articulacions del territori, i és en funció d’aquestes valls que solem trobar els pobles denominats “de ribera”, com serien Riber, Ratera, Sisteró; Pallerols, els Hostalets, Sant Pere dels Arquells o Vergós de la Ribera, mentre que s’escapen d’aquesta tipologia tant els pobles que es troben aturonats (ni que sigui prop del riu, com Sedó) com els que se situen dalt dels altiplans que separen les diverses valls o conques fluvials, o en els seus vessants laterals. A aquest darrer tipus pertanyen clarament Talavera o les Oluges, mentre que són més planers, dalt d’aquests altiplans, pobles com Sant Guim (tant Sant Guim de Freixenet com Sant Guim Vell o de la Rabassa), Sant Ramon i la Manresana, Vicfred, o Montcortés. Però entre uns i altres bé es pot afirmar que constitueixen majoria, en aquesta terra de vells castells, els llocs bastits dalt d’un turó: Rubinat, la Guàrdia Lada, Montoliu, Granyena, Granyanella, Cervera, Montfalcó Murallat, Vergós Guerrejat, Alta-riba, Taltaüll, Palou, Guarda-si-venes... podríem allargar la llista gairebé fins esgotar la nòmina de pobles segarrencs (...). I tanmateix ens en resten alguns que no acabem de classificar: d’una banda, per exemple, la important i antiquíssima vila de Guissona, bastida en una plana amb importants cabals d’aigua, però sense situar-se vora un riu; i d’altra banda, una sèrie de poblacions d’estructura relativament planera però que es troben a redòs d’un turó prominent on, generalment, hi hagué el corresponent castell, que les dominava, com és el cas de les tres poblacions del sector septentrinal (o vall del Llobregós): Torà, Biosca i Sanaüja” (TURULL 2001, 74-75).

Més informació:

Turística: www.ccsegarra.com/turisme

Històrica: http://www.santdubte.com/jornades.htm

Estadística: http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=32&PDF=FALSE&VOK=Confirmar